Històries salvatges. Recompte de cadàvers (1/3)

Registre 0001 - Queran

Queran, aquesta missió és diferent. Vigila, no vull que ens perdem de vista, ja saps què vull dir. Anar a Mart és com un regal, però que us encomanin un tipus de missió que ha de quedar en secret és garantia de que no serà fàcil i estareu sols, i això no és aigua clara, i menys tractant-se de les Tríades... Espero que recordis aquesta conversa el proper cop que parlem un cop tornem de Mart.

La Moon deixà de parlar durant uns segons, fent que les seves paraules ressonessin a la ment d’en Queran durant uns segons, un silenci que va semblar durar minuts. Sempre present, sempre amb ell, la veu amiga de Moon va continuar tombant informació d’interès als ports sinàptics implantats al cervell. En una fracció de segon en Queran havia adquirit el coneixement dels intricats túnels dels trens de levitació, els districtes i les rutes de Nova Shangai, com si hagués estat vivint tota la vida allà. La ciutat marciana més gran de la transhumanitat, amb més de 37 milions d’habitants, ja no li era desconeguda.

Mart era l’únic planeta que es va començar a terraformar abans de la gran caiguda i després de les guerres s’hi va seguir treballant, una de les grans esperances del futur. Una esperança controlada per les corporacions que eren les senyores i majores de l’aigua que havien recuperat, les que havien finançat els miralls planetaris que escalfen el planeta mitjançant la llum del sol que s’hi reflectia. Les grans corporacions que, al cap i a la fi, eren les propietàries invisibles de la majoria de la vida de tot el sistema. Elles no eren però la única mà invisible que movien els fils, no, les màfies també es disputaven el protagonisme.

Endinsat en els seus pensaments del poder de les corporacions i les màfies, va mirar cap a la dreta per la finestra del vehicle on estava assegut i va reconèixer de seguida el seu destí, alçant-se davant seu. La comissaria KR2, la primera en construir-se en aquesta ciutat. Era l’edifici més baix de la zona, tot i haver-n’hi altres amb menys plantes. El que venien a buscar estava en en el més profund de les instal·lacions. 

-      Les targetes d’accés que us he donat les heu de destruir un cop dins. Ja sabeu com. –va dir el pilot del vehicle directament a les muses de tothom. -  Baixeu per l’ascensor d’accés per treballadors sintètics BET-A  situat al sector est del port 3. Després heu de girar pel corredor G a la dreta. És el menys usat. Un cop a la planta menys tretze busqueu els serveis i canvieu-vos. Si us enxampen no us poden capturar...

-        Vius. - Va interrompre’l secament la veu de Matt – Ja ho sabem. Amb qui creus que parles?

-   Som-hi. No tenim gaire temps. – va dir en Queran juntament amb el comandament: - “Desembarcar. JA!”

Les portes del vehicle gravitatori es van obrir a l’uníson. Cinc persones van baixar amb el mateix objectiu. Robar la pila cortical del cadàver de la Shuju, membre de les Tríades morta a mans dels ràngers marcians, durant una trifulca. Què feia Firewall recuperant una pila de les Tríades? Les ajudava? Sonava estrany, però coses més rares s’havien vist. O potser les espiava? Fos el que fos en volia una informació molt preuada per fer-los entrar així, sense deixar cap rastre que els relacionés amb l’organització... En Queran no podia evitar fer-se aquestes preguntes mentre la Moon l’escoltava, patint a la vegada per ell i la seva maleïda curiositat que el podia portar pel camí de la perdició.

Queran, centra’t en la missió – li va xiuxiuejar just quan entraven a la comissaria.

Registre 0002 – Knutt

La Knutt va tornar la mirada al reflexe del polividre encastat a la paret. Sempre escollia reenfundar-se en el mateix cos. Era la seva imatge personal del seu “ego”. Una madura però jove dona humana, amb els trets facials petitons i arrodonits. Un petit nas punxegut  empolsimat per pigues separaven dos ulls rodons i marrons. El cabell marró clar ben arrapat contra el cap,  amb una clenxa de dreta a esquerra. Els llavis fins però carnosos i les orelles un xic sortides. Un cos compacte, de la gama estàndard de mercat, amb quatre accessoris personalitzats.  Allà , quieta i autocontemplativa, va fer aparèixer una imatge de se mare. La seva musa va començar automàticament una subrutina d’identificació, per posar nom a la cara que apareixia,  però abans de que arribés a cap resultat li va ordenar parar.

-       M: reconf.c25 recon #T Modif. Ag333/2p – es va dir la Knutt a si mateixa autoconfigurant-se   paràmetres de la musa amb l’experiència de hacker avançada que tenia. – I ara espavila.

Va deixar caure la bossa que portava penjada a l’espatlla i abans de que toqués el terra, els reflexes híperestressats van fer moure les mans i treure la roba. Es va vestir amb l’uniforme de Marshall que els havia aconseguit el seu contacte. Va ficar la roba que havia portat uns moments abans i la targeta de seguretat en una bossa de plàstic, la va tancar i va abocar un líquid transparent a dins. El contingut, en contacte amb el líquid, va començar a fumejar. La bossa es va inflar, i quan semblava que anava a explotar, el gas es va liquar en un moc verdós poc dens que va tirar pel vàter.  Un potent sistema de succió es va endur el contingut i acompanyada pel silenci posterior, es va adonar que estava sola.  Llavors l’ansietat de la solitud la va escanyar.

-          Nois? – va dir pel canal intern encriptat – ja esteu? Us espero fora.

-      No ens ha donat temps encara de preparar-nos com és degut. Espereu-nos un moment - va     contestar la veu de l’Èrix.

-          Èrix, vinga va! trigueu tant que sembleu realment dos – la rèplica sarcàstica d’en Queran no va   fer-se esperar.

-          Jo ja estic. – va dir de seguit la veu d’en Sion. I va projectar un emoji de careta somrient al grup – però la roba em va gran.

-         La propera vegada comprat un morf d’adult i no et passarà això. Va espavilem – va concloure en Matt, impacient per entrar a l’acció.