Històries salvatges. Recompte de cadàvers (3/3)

Registre 0007 - Matt

Per la ment d’en Matt comencen a aparèixer tot d’imatges profetitzants de què pot acabar passant en els següents minuts si emprenen el camí de les armes. Coneix molt bé l’organització policial i militar i ara mateix estan en el seu territori, en minoria no aconseguiran sortir d’aquí en vida. Decideix doncs, passar a l’acció però amb una tàctica menys agressiva. Surt del seu camuflatge apareixent a escena per interrompre el caos que estaba a punt de generarse.

-    Què estan fent? Es pot saber quin problema hi ha amb les identificacions? - Espeta en Matt mentres es dirigeix al primer guàrdia que ha tret l’arma i que ara se’l mira curiós, atret en certa manera per les seves paraules, però amb la pistola encara en mà.

En Matt no sap si aconseguirà imposar la seva voluntat a les ments animals, però torna a projectar la pregunta, lletra a lletra, so a so i veu com aconsegueix entrar en la ment simple i plana d’aquest ranger babuí. La ment de primat intenta resistir-se però no té èxit. En Matt pot arribar a ser molt perspicaç i convincent.

-      Si us plau, torni a comprovar la seva pantalla. NO hi ha cap problema  amb el Tinent de Corbeta.

-   Disculpi sergent Tom - diu el guarda de rostre simiesc després de tornar a mirar la pantalla iescanejar-lo a ell mateix - no hi ha cap problema, sembla un petit error inicial. Els deixem seguir amb la seva feina.

-        No pateixin, de fet ja estem acabant.- Respira profundament i sembla que el silenci posarà punt i final al diàleg quan els ulls d’en Matt s’il·luminen i un somriure depredador se li dibuixa al rostre. - Però… si fossin tan amables de guiar-nos cap a la sortida ... no tenim res més a fer aquí, hem vist tot el que necessitàvem.

-       Sí, i tant Sargent Tom, és per aquí. - El cos pelut dona mitja volta i arrenca a caminar.

La veu dolça de la Knutt apareix a la seva ment. Serena i somrient felicita a en Matt per la seva intervenció, que catalogaria com divina, si no fos perquè fa temps que els dos van deixar de creure en poders sobrenaturals més enllà de la seva ment i la seva psique. Ara la seva veu es dirigeix a tots:

-     Matt, ho has aconseguit. Ens has deixat via lliure i pel que veig tots s’estan movent ja cap a altres zones. Ha corregut la veu que les nostres identificacions són correctes i sembla que no ens tornaran a molestar per ara, almenys aquests. Però a tots, no ens relaxem, la comissaria segueix segellada. Seguim endavant i sortim d’aquí el més ràpid possible.

Sion, a tu t’envio els mapes, ens veiem al passadís que et marco. Més enllà hi ha una sala, crec que de descans, i diria que no hi ha ningú. Vigila però.

 Registre 0008 - Queran

A molts els genera repugnància, fàstic i rebuig. L’ús que se’n va fer, els experiments fallits i molts altres en són els motius racionals. Però ells només veuen la carcassa, la pell que sagna, l’alçada pueril i un rostre infantil sense arribar a accedir a la part habitada d’aquest cos. Molts  ja hauran oblidat com els nostres avantpassats van néixer en forma criatura i van anar creixent fins a formar-se persones… No puc evitar veure dins d’aquest despreci, un despreci paral·lel cap al éssers simples, de carn i ossos, que molts consideren inferiors i denigrants. Éssers que van ser el bressol de la humanitat. I nosaltres, avui i aquí, en som l’evolució, no hauríem de despreciar tant allò que fa segles vam ser. En Sion me’ls recorda, i la seva mirada lluny de ser pueril transmet una força vital que tants altres voldrien tenir. I en canvi, molts el tractaran amb despreci per ocupar un cos d’infant, o potser apartaran la mirada amb fàstic, pobres curts de mira. No sé què va empènyer a en Sion a viure dins d’un morf neotècnic, sovint es tanca en banda i no es deixa mostrar del tot. Petit i gran company de ciències, d’alguna manera el sento proper, la seva aparença desperta en mi els records dels avantpassats que en el seu dia van marxar de la Terra i em genera un sentiment de protecció cap a ell.

En Queran surt dels seus pensaments més profunds com despertat per la Moon i veu per fi sortir en Sion de la sala amb una expressió d’alleugeriment al rostre. Els músculs d’en Queran es comencen a relaxar poc a poc, tornant en la posició d’alerta i preparat per la fugida, però el rostre ha deixat entreveure certa tranquil·litat al veure tornar el seu petit company sa i estalvi.

-      No hi havia ningú. Knutt, gràcies per mostrar-me el camí! Esteu tots bé? Estava preocupat. - La seva veu infantil, sempre atenta amb la resta de l’equip, ressona dins les seves ments.

Tots fan un símbol assertiu a la malla i segueixen en moviment sincronitzat cap a la sortida principal de la comissaria. Han deixat enrere sales d’interrogatori, passadissos i ascensors que travessen l’edifici con venes buides.

-        Queran?

-        Si, Moon?

-      Us esteu ja acostant a la recepció. Només us en separa aquesta porta automàtica, però vigila amb el guàrdia, no fa cara de bons amics.

El primer en acostar-s’hi és en Matt, decidit, però la porta roman tancada. Frena el pas i al cap d’uns segon la porta s’obre sola. És la màgia de la Knutt que des d’un racó torna ara del seu subconscient amb una brillantor als ulls causada per l’èxtasis de l’èxit:

-          Nois, això ha estat bufar i fer ampolles - diu per la malla.

-        Queran, massa fàcil, massa ràpid, vigila! - L’adverteix la seva musa sempre alerta. El guàrdia ja ha tret la pistola i els amenaça, fent saltar totes les alarmes de la Comissaria.

Ni en Matt aconsegueix convèncer-lo ni sotmetre’l ara, el combat sembla inevitable. L’Èrix passa a l’acció, i un dolç caos de trets, foc i fum se succeeix.

La ràbia encén en Queran, la seva expressió lluny de la nostàlgia habitual que desprèn, s’omple d’ira. La visió de veure com disparen als seus companys i com en Sion s’amaga per protegir la pila i el seu petit cos poden amb qualsevol racionalitat. De les seves mans comencen a créixer unes urpes afilades, un implant que rememora les capacitats animals dels felínids i de les anguiles, unes urpes que volen deixar sentir al guarda la descàrrega elèctrica que l’hauria de deixar atordit amb un sol cop. Les paraules no han tingut èxit i ara vol frenar aquesta bogeria abans que sigui massa tard però perd el control de si mateix, amb tota la fura del seu atac fa un pas en fals, caient sobre el mostrador, les urpes es claven dissortadament en la fusta clàssica, just davant del guarda que s’aparta ràpidament, evitant que ni tan sols s’hi acosti.

-         Shit! Pensa intentant alliberar les seves mans.

 Registre 0009 - Èrix

Una seqüència d’imatges apareixen pel seu visor, implacable en el combat l’Èrix es prepara, tot observant com en Matt tira una granada de fum i comença a córrer cap a la porta. Una jugada un pèl arriscada, els pot generar cobertura però a la vegada els farà més difícil atacar-los i deixar-los el camí lliure.

L’Èrix, com un ésser superior, escolta la Calíope i repassa la posició dels seus companys. “Pobre ésser esquifit i no qualificat per aquestes situacions” pensa quan veu en Sion amagat. La Knutt, amb els ulls tancats i el maxilar apretat, està fent un esforç d’algun tipus però sembla que no se’n surt i que aquest cop no podrà vèncer les defenses de la comissaria, més li val que canviï d’estratègia perquè deixar-la segellada no ajuda gens. I en Queran, aquest encara segueix atrapat en una fúria que l’ha encegat en un dels pitjor moments. Oportú com ell sol.

Tot seguit, la Calíope li marca al mapa la darrera posició coneguda dels seus enemics. El ranger més proper és la seva primera víctima, s'abalança cap a ell clavant-li una ganivetada que el deixa fora de joc. Aixeca el cap i veu el combat entre “el segador”, un oficial ben entrenat amb un perillós morf de combat, i en Matt. El primer li dispara amb unes bales que lluny de fer-li massa mal el deixen visible per tots en les seves ments.

-    Erix això eren bales buscadores. Ara tothom el podrà veure. Sempre ens acaben portant  problemes. En Matt ha perdut l’avantatge que volia causar amb el camuflatge del fum.

-         Gràcies Calíope, sort en té l’equip de tenir-me a mi, si no la lluita estaria perduda.

Un a un els ràngers van caient entre ganivetades i bales. Quan ja només en queden dos, comença a observar com en Queran arriba a deslliurar-se de les seves pròpies urpes.

-         Ja era hora Queran! T’uniràs tard a la festa, per variar! - El to de veu sorneguer de l’Èrix dibuixa una ganyota al rostre d’en Queran. 

-         Vinga va no et passis Èrix - li respon tot entrant a la cabina on ara queda el cos inert del rànger que abans se li havia escapat.

En Queran desapareix sota la seva caputxa. Com la Knutt, ara és ell qui s’aïlla del món, dels trets, de les bales, de la remor de la vida i la mort que va inundant la recepció d’una comissaria sumida en el caos. No és a temps d’observar gaire què fa però ho pot imaginar, de sobte se sent un so sec i metàl·lic seguida d’una veu victoriosa:

-         A tots, porta exterior oberta. Ja podeu anar a la sortida principal, recordeu que ens espera el nostre transport. A tocar el dos abans que arribin més reforços. - Sembla que per fi en Queran ha fet quelcom de bo!

Comença a veure en Sion corrent, utilitzant qualsevol moble o cadira com a cobertura. La història ve de lluny, en alguna missió es va quedar coix i quelcom li va passar que el va marcar de per vida. Encara recorda el dolor d’aquella ferida tot i que ara ja no en queda ni rastre.

Ara és la seva. El fum comença a disipar-se i localitza la posició exacta del segador, un ésser dissenyat pel combat. Amb un parell de passes s’hi acosta i l’ataca. Ell es gira, amb uns ulls mecànics encegats d’una ràbia impossible en un objecte. Quan l’Èrix ha perdut la empenta de l'atac, el segador troba que és el seu torn de trinxar-lo i l’apunta amb l’arma. La metralladora, en comptes de disparar fa un soroll electric estrany i fumeja lleugerament.  En un segon atac, empès per la adrenalina i la desesperació, desenfunda un sabre làser i s'abalança contra l’Èrix, que a l’estar més calmat, llegeix l’acció i aprofita per desfer-se del segador. Aixeca el cap d’agafar l’espasa que senduu com trofeu i ja no hi ha ningú . Ell és el darrer en abandonar la comissaria i pujar al cotxe del rànger renegat que els havia estat proporcionant ajuda fins aleshores.

-         Arranca - li crida mentres tanca la porta.

Comença una persecució frenètica pels carrers de Nova Shangai. Els ràngers els segueixen i per uns moments els tenen a sobre, els embesteixen però el renegat aconsegueix mantenir el control. Quantes vegades havia estat ell el perseguidor? Algunes però no masses… les seves dots de conducció són apreciades però no suficients.

La Knutt i en Queran, un al costat de l’altre, amb la mirada absent i els ulls en blanc estan en un silenci absolut. Sembla que treballin en equip quan de sobte la Knutt exclama:

-         El tenim! Tenim el cotxe dels ràngers controlat - obre els ulls de bat a bat, mirada penetrant i vibrant, plena d’emoció continguda.

-         Apagueu la bobina! - Crida l’Èrix per la malla. La jugada mestra que culmina la seva fugida.

Veuen com l’altre vehicle comença a descendre fins que el perden de vista, a la llunyania escolten l’explosió i poden imaginar-se com s’estimba contra la superfície de Mart.

Missió complerta. Tornem a la nau. L’Èrix mira el punt de lagrange, el punt d’equilibri entre la inèrcia i la gravetat, on se situen les estacions espacials, on la gravetat les subjecta evitant que es deixin anar a la deriva, però sense atreure-les cap al planeta. El perfecte equilibri.

Ara només queda entregar la pila cortical a la nostre Router de Firewall, Euridin. No semblava una missió fàcil i no ho era, com tantes altres vegades, es juguen la vida sense saber perquè. Però compleixen, i això per ell és suficient.